28/10/2019
En Xavier recorda el moment en què es decidia la ubicació dels vuit desfibril·ladors de columna que hi ha Roses. Com a enginyer municipal, hi va tenir un paper clau. “Havíem de procurar cobrir el màxim de població possible i, personalment, tenia molts dubtes sobre la conveniència de posar-ne un a Mas Oliva”, explica. Finalment, però, es va posar, a pocs metres del centre esportiu que hi ha en aquesta urbanització. A tocar d’on, temps després, el mateix Xavier es va desplomar mentre jugava a pàdel amb uns amics.
Era el 5 de juliol de 2018. Amb poc més de quaranta anys d’edat, sa, sense cap episodi previ, res feia pensar que li podia passar a ell. Però així va ser. Va caure a terra, víctima d’una aturada cardiorespiratòria. Els seus companys no sabien com actuar. Per fortuna, tenia ben a prop aquell desfibril·lador i dues persones que van resultar providencials.
“Jugava a la pista del costat, de casualitat, perquè normalment vaig a un altre lloc”, recorda en Ricky, un policia local que en aquells moments estava fora de servei. Ell va encarregar-se de realitzar les maniobres de reanimació, posant a la pràctica el que li havien ensenyat i que, tot just feia un mes, havia refrescat en un nou curs. Un altre policia local, que tampoc estava treballant aquell dia, va manar als companys d’en Xavier que correguessin a buscar el desfibril·lador. “Visc aquí davant. Sortia de casa amb la meva filla i vaig adonar-me de l’enrenou. Ningú va caure en què hi havia un desfibril·lador aquí mateix”.
En David no té del tot clar què va fer amb la petitona. “Crec que la vaig deixar amb la persona que porta el bar del club”. Ella ens ho confirma i recorda, també amb emoció, aquells instants. “Ells dos van actuar molt bé, i de pressa. Van salvar-lo”, ens explica. En David es va encarregar d’aplicar el desfibril·lador, alternant-lo amb el massatge cardíac que en Ricky continuava realitzant sense descans. “L’aparell va fer dues descàrregues”, apunten. Ja no en va caler una tercera. El cor d’en Xavier havia recuperat el ritme. Va arribar l’ambulància, els sanitaris el van estabilitzar i el van traslladar a l’hospital on va estar ingressat uns deu dies.
“Em vaig recuperar perfectament, sense seqüeles”, relata en Xavier. La rapidesa amb la que en Ricky i en David van intervenir i la qualitat del massatge cardíac van ser clau ja que van permetre l’arribada d’oxigen als òrgans més vulnerables. “El desfibril·lador et torna a la vida, però el massatge decideix en quines condicions”, sentencia.
Reunits un any després i al mateix lloc on van succeir els fets, els tres coincideixen en el missatge a transmetre: cal estar preparat per actuar. “Pot passar en qualsevol moment i a qualsevol persona”, ens diu en Xavier. Per això “la formació en primers auxilis i sobre com reaccionar en diferents situacions d’emergència caldria fer-la des de petits i continuar practicant en simulacres durant tota la vida”.
En Ricky i en David ressalten com, aquell dia, la majoria de persones no sabien què fer, “estaven bloquejats”. Algunes els demanaven que no utilitzessin el desfibril·lador per por de causar danys. Insisteixen en la necessitat d’ensenyar tothom a utilitzar-los per trencar la recança a fer servir aquests aparells que mai poden fer mal perquè, sinó pertoca, no donen la descàrrega. “Val molt la pena perdre la por i actuar. La recompensa és molt gran”, afirmen. “Gràcies a que ho van fer, sóc aquí”, continua en Xavier, “Ells em van tornar la vida”.
